Just ara acabo la lectura d'Iskander. Si a estones he trobat
que el ritme baixava, el final és un crescendo ben aconseguit, i l'epíleg
un magnífic fermall de la novel·la.

Iskander és un llibre que fa rumiar, perquè, des que el vaig
acabar m'ha seguit voltant pel cap. El missatge de fons és molt bo i
potent.

En conjunt, l'he trobat un llibre molt cerebral. M'explico. Això que els llibres siguin la mesura de totes les coses (unitats de temps, d'espai en termes de lloms, frases fetes) converteix la novel·la en una mena de laberint per al lector, en un enigma que cal esbrinar constantment.

D'una banda és un joc mental engrescador, però de l'altra estableix un codi que
fa que al lector li costi d'immergir-se en la trama, perquè
d'alguna manera l'obliga a "traduir" i això estableix una distància que
cal salvar.

En aquesta línia, he trobat perdedor que els personatges tinguessin dos
noms i en els diàlegs us hi referíssiu indistintament usant un i l'altre.

I un detall que he trobat curiós: només tres personatges (i tots dones)
han merescut l'honor de donat títol a un capítol... feminisme encobert...
o descobert?

Expressions com "més llest que una enciclopèdia", "àgil com un llibre de
butxaca", "més totxo que una fe de errates" o "amb els ulls oberts com
majúscules", em sembla que me les faré pròpies i les utilitzaré a partir
d'ara. En això de crear unes expressions i un vocabulari nous, m'ha recordat "El
déu de les petites coses", un llibre que em va captivar.

Hom es pot preguntar si heu llegit tots els llibres que surten a Iskander?
Perquè m'he quedat impressionada de la quantitat de títols que esmenteu
(entre ells, propaganda gens subliminal , i també m'han meravellat les
cites, adequadíssimes i precioses! Em pregunto quantes "picades d'ullet" al lector se'm deuen haver escapat...