De com usem els llibres

Com ja he esmentat, a Iskander, la gent, no sabíem llegir. Els informàtics coneixien els continguts dels llibres, però la resta d’iskandesos no sabíem res del que hi podia haver al seu interior. De fet no havíem obert mai un llibre.

Us preguntareu, doncs, de què ens servien els llibres?

La resposta és ben senzilla: pel poder dels seus títols. Una força que s'havia mantingut en la memòria subconscient col·lectiva i que només determinades classes socials, aquelles que controlaven el món d'Iskander, podien invocar més enllà del sentit intrínsec que tenien els títols en els temps dels antics.

El que es feia era recordar visualment les portades dels llibres, les seves cobertes, i relacionar-les de forma automàtica amb una sentència sense significat aparent. Aquesta frase que hom murmurava mentre passejava els dits per damunt els signes incomprensibles, era el títol. I d'aquesta manera aquelles grafies inintel·ligibles es convertien en el punt de partida, precisament, per invocar-ne el seu poder.

Però les classes dominants i privilegiades, místics i llibreters, això que quedi ben clar, tampoc no sabien llegir. La diferència en el moment d'invocar un títol residia en què ells, durant molt de temps, havien disposat dels elements i del control polític i econòmic necessari per preservar la memòria col·lectiva, i l'havien treballada. Cosa que la resta d'iskandesos no havíem tingut oportunitat de fer i la nostra memòria de títols s'anà emboirant.

La major part de la població d'Iskander, els lectors, només sabíem invocar títols senzills per fer petites tasques: manuals de cuina (La Cuina Barcelonina de Manuel Vázquez Montalban), instruccions per encendre la llar de foc (L’arbre de foc, d’Agustí Bartra), formes diverses per transportar algun embalum pesat (Totes les bèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo)... Per això sovint usàvem tecnologies manuals, com molins per fer la farina, forns per coure el vidre, o carros per viatjar.

Per la seva banda, una dona mística, fins i tot una llibretera, podia invocar El Poema de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit per maquillar-se. Però un bibliotecari encarregat de les reparacions d’una biblioteca, o fins i tot un escriba bon manipulador, podia canviar aquest mateix títol per tal que li servís per pintar tot un edifici amb el color desitjat. Hi havia títols que només els usaven determinats estaments i per a determinades situacions, com Els cants de mort d'Ausiàs March, que l’utilitzaven els serveis funeraris de les ciutats iskandeses per als enterraments, o Llanterna màgica de Josep Pla, títol bàsic per als serveis d’il·luminació de les ciutats i pobles iskandesos.

Els llibres es guardaven a les biblioteques i eren un bé preuat que estava sota control dels nostres dirigents, els místics. Els llibreters i escribes més adinerats disposaven de biblioteques privades, però havien de lliurar periòdicament a les autoritats místiques una llista actualitzada dels exemplars que posseïen. Els escribes, que eren capaços de copiar llibres (que no pas de llegir-los) i de reproduir el poder dels seus títols, estaven tots sota control d'aquestes autoritats, encara que això no impedia que al llarg dels breis apareguessin xarxes d’escribes il·legals i reproduccions fraudulentes de títols. Els escribes eren molt famosos per la seva capacitat d'imitació i còpia, i la majoria treballaven o bé per a les grans biblioteques o bé per a empreses llibreteres de reproducció de llibres.

De com expliquem històries

Els mestres relataires han recordat durant molts vlums allò que els antics anomenaven històries. Com tots els lectors, i de fet com tota la gent d’Iskander, no sabien pas llegir, però es traspassaven oralment els coneixements.

Aquests coneixements dels relataires arribaven als seus deixebles, nens que els acompanyaven quan anaven de poble en poble, de barri en barri, de ciutat en ciutat, explicant rondalles, històries i cançons. Aquests oradors mantenien un viu interès per recollir totes les dades que feien referència al passat, perquè consideraven que aquest material formava part de la nostra identitat com a lectors, i ho recopilaven arreu d’Iskander.

Cada festival de relataires, cada trobada de joglars, combregava a centenars de lectors, i els relataires eren homes venerats i estimats, i amb un gran ascendent entre nosaltres, els lectors.

El Jordi de Can Mariner fou el més gran de tots els relataires que es fan i es desfan. Ara ja sóc vell, però encara recordo el seu somriure desdentat i fosc i aquella veu terrosa que podia mantenir al públic absort durant hores. Però d’ell en parlaré àmpliament en aquesta història, ja que és un dels seus protagonistes. Així que millor passo a detallar altres aspectes que cal conèixer.

 

Extret d’Iskander, una història de lectors, de Dídac Drolo, Zarakarta, brei 3544