Aquesta història parla, principalment, dels lectors. N'hi ha que parlen d’abans i n'hi ha que parlen de després, però aquesta és l'única història que explica el moment just en què els lectors vam prendre consciència de qui érem. I jo ho vaig veure.

Quan vaig començar amb aquesta narració encara era un relataire novell, així que em permetreu rememorar les velles tradicions orals del meu mestre i copiar les estructures dels vells llibres dels antics.

Aviso, però, que no sóc ni un gran descriptor ni tampoc un gran dibuixant. Només pretenc deixar constància d’aquells dies del Gran canvi.

Però abans de poder dir el que va passar després, cal que expliqui què era abans.

Iskander, o com l’anomenen els més vells, Iskandar, és un país petit. Si hi ha gent més enllà de les nostres fronteres, ho desconeixem. Els informàtics diuen que ells hi han arribat, però és que ells són d’ànima viatgera. En canvi la resta d'iskandesos, en general, no som gaire atrevits i al llarg dels breis no són molts els que hem creuat les pròpies fronteres, malgrat jo pugui dir que conec allò que hi ha més enllà de la Serralada de Guimerà. Però aquesta és una altra història i no és ara el moment de parlar-ne. Si em permeteu, primer us explicaré qui som nosaltres. O millor dit: qui érem, nosaltres.

Extret d’Iskander, una història de lectors, de Dídac Drolo, Zarakarta, brei 3544