De l’ordenació d’Iskander

Durant les primeres revoltes dels llibreters contra el poder dels místics, al voltant del brei 2050, els místics decidiren crear òrgans de control a tot el territori iskandès a partir de les biblioteques i les sales de lectura. Fou en aquest moment quan aparegueren consells de bibliotecaris a cada població, dirigits per místics suprems. I també, com a cap visible d’aquesta organització política, es creà el triumvirat, format per tres místics suprems en forma col·legida i un consell suprem que controlava les decisions del triumvirat. En teoria eren òrgans de decisió democràtiques, però els místics continuaven tenint el control dels llibres més poderosos i especialment dels llibres censuradors i d’espionatge.  Els dos assentaments més importants d’Iskander, Zarakarta i Timboutou, lluitaran aferrissadament durant vlums pel control d’Iskander i colonitzaran els territoris propers.  Durant molt de temps Timboutou, amb un comerç florent de roca de vidre i una biblioteca immensa, fou la capital d'Iskander i els triumvirs provenien de la seva biblioteca.

Tanmateix el naixement de les rutes comercials dels informàtics, amb productes de luxe de major qualitat i més barats, varen fer caure en decadència la ciutat de Timboutou vers el vlum XXIX. Zarakarta aprofità el moment i aconseguí convertir-se en la capital del país, mantenint un control ferri sobre tot el territori iskandès.

Cada ciutat i població tenia una biblioteca o una sala de lectura, amb un grup de místics i un dirigent amb el càrrec Visir o Governador i un consell regional. Un dels membres del consell regional formava part del consell central i assistia a les reunions periòdiques d'aquest.

 De les seves ciutats

            En el període en què té lloc la història que tot seguit us explicaré, la capital era Zarakarta. La ciutat-biblioteca estava envoltada per muralles en forma d'espiral que anava creant zones concèntriques: a l'extra murs pagesos i petits comerciants, a la primera muralla bastions i guarnicions de defensa, a la segona les zones comercials, a la tercera els habitatges de la classe alta i finalment l'última muralla, a l'interior de la qual estava situada la gran biblioteca d'Alexandreta, amb una cúpula enorme de tessel·les de lapislàtzuli, i que ocupava una tercera part de la ciutat.
            En aquesta zona hi havia una segona ciutat separada de la primera, on vivia la classe alta dels místics. Mentre que a la primera hi havia maquinàries i transports públics, en aquesta zona superior tot es feia a través del poder dels títols.
            La cúpula separava les dues parts de la ciutat. A la ciutat baixa i als burgs vivien els llibreters i els lectors, que si bé usaven els llibres, sovint utilitzaven també màquines antigues, sobretot en les cases lectores, on l’accés als llibres era restringit. Els místics, en canvi, dins de la seva cúpula, mai no gosaven embrutar-se les mans amb una màquina, i tot el que feien i posseïen ho obtenien de la manipulació dels títols.

            Després de Zarakarta, el segon nucli de població més important durant el període del qual us parlaré era Torredembarra, amb la seva biblioteca d'Arcàdia. Aquesta ciutat estava situada a la regió Marítima i la seva biblioteca era la que tenia més llibres dedicats al passat i a la història dels antics escriptors. Molts estudiosos del món antic es traslladaven a Torredembarra, i les seves escoles de místics destacaven per sobre de les de la biblioteca d'Alexandreta, amb la qual hi havia una forta competència.

            Molt a prop de Zarakarta estava situada la ciutat de Timboutou, antiga capital d'Iskander, que malgrat el seu declivi i la pèrdua de l'hegemonia enfront de Zarakarta, mai no havia renunciat a mantenir-hi una forta oposició pel que feia a la capitalitat. La seva biblioteca Llull havia estat durant centenars de breis la biblioteca central i encara conservava exemplars únics d'incalculable valor. Un dels consellers del triumvirat dirigit per Tirant Llull havia estat visir d'aquesta ciutat: Andromaca Roig.
          Les altres dues ciutats en ordre d'importància al territori d'Iskander eren Quimera, amb la biblioteca Bernat Metge, i Rodes, amb la petita biblioteca de Tars. La primera va quedar tradicionalment apartada de les batalles pel poder a causa de la seva peculiar ubicació, ja que es trobava en un illa al mig del Mar Mirall Trencat. I un cas similar era el de la ciutat de Rodes, que situada al peu de les muntanyes i allunyada de les principals rutes comercials, mai no havia destacat  políticament ni econòmica.

  Dels informàtics

El control del místics no va ser ben rebut per molts dels altres estaments, sobretot entre la població benestant de les grans ciutats iskandeses. La majoria, llibreters, intentaren fer moviments antigovernamentals. Però d'altres, tant llibreters com lectors, optaren per abandonar les ciutats místiques i el poder dels títols, i crearen assentaments agrícoles basats en la tecnologia que, sobretot els lectors, encara conservaven dels temps dels antics.

La vida fou difícil per a aquests assentaments que els místics intentaren reprimir perquè els consideraven traïdors. Per això, i malgrat estar suposadament sota sobirania mística, aviat nomenaren als seus propis caps i les seves pròpies normes i lleis. Les vicissituds d’aquests primers assentaments foren moltes: llops i lleons del desert, fred i epidèmies... Tanmateix, i gràcies a l’ajuda de les velles tecnologies, especialment la informàtica, aquests corpuscles dissidents aconseguiren sobreviure i s’anomenaren a si mateixos els informàtics.

No depenien dels llibres i vivien allunyats de les ciutats místiques amb les quals, però, mantenien relacions comercials. Sobretot per vendre pols d’esquist, un al·lucinogen molt valorat entre els llibreters, i el papir vermell que usaven els escribes per fer les seves còpies, ja que els informàtics eren els primers productors d’ambdós productes de luxe.

      Dels místics

                Els místics eren els millors manipuladors de les fórmules de poder dels títols i alhora els qui controlaven les Biblioteques, lloc on es reunia la major part de llibres de tot Iskander. Eren una ordre místico-ideològica de tipus teològica que, com he dit, tenia el poder i el domini sobre les biblioteques, per la qual cosa podia imposar les lleis i formar els òrgans de decisió i control social, polític i cultural. Ells no utilitzaven mai les tecnologies manuals perquè les consideraven de classe baixa, sinó que només usaven la invocació del poder dels títols. Tampoc no realitzaven negocis ni tenien empreses perquè això també significava rebaixar-se. Es consideraven una classe superior, més qualificada i cridada a regir la resta d'estaments. Com que tenien i exercien el poder i el control polític, de les lleis, dels impostos, i de les forces de l'ordre, i sobretot el domini de la biblioteca, eren també els qui marcaven totes les lleis i normes entorn del poder dels llibres. Eren xenòfobs i extremadament classistes.

            També exercien una mena de control religiós en imposar una sèrie de regles i tabús respecte al poder dels llibres, que en limitava el seu accés. Per tal de poder fer ús exclusiu del control del llibres, parlaven de ser la classe escollida a qui els avantpassats creadors dels llibres els havien transmès el dret i deure sagrat de protegir-los i usar-los.

 Dins dels Místics trobem divisions:

·        Místics suprems: formaven el consell de la biblioteca i els òrgans de govern del país. Per sobre d'ells hi havia el Consell Suprem, compost pels tres Místics Suprems més ancians. Ells eren els qui controlaven les fórmules de poder més fortes i perilloses que es trobaven en els títols més importants de la literatura: El Quixot de Miguel de Cervantes, El Senyor del Anells de J.R.R. Tolkien, La Bíblia...

·        Bibliotecaris: conformaven tots els òrgans administratius de la societat d'Iskander. Estaven especialitzats segons la seva capacitat com a manipuladors. Els qui tenien aptituds per manipular títols de llibres d'estratègia militar com La Guerra de les Gàlies de Juli Cèsar s'encarregaven de temes de seguretat o de fronteres. Els qui en canvi podien manipular fórmules de poder de llibres de caire científic formaven part del consell de ciències d'Iskander. Cada 20 anys s’escollia el millor representant de cada especialitat per entrar a formar part del consell de la biblioteca i després de passar unes proves de molta dificultat esdevenien místics suprems.

·        Aprenents de bibliotecaris: nens i nenes de la classe alta d'Iskander que els seus pares donaven a l'ordre dels místics per tal de ser iniciats com a tal. Aquests nois i noies eren escollits i havien de demostrar la seva vàlua com a manipuladors en uns ritus de pas molt complexos i perillosos que asseguraven també al llarg del temps la seva fidelitat a la ideologia mística. Durant anys exercien a les ordres d'un bibliotecari, que agafava cada noi o noia com a acòlit sota unes dures condicions d'aprenentatge, fins que aconseguien passar les proves que els convertien en bibliotecaris.

Dels llibreters

Per altra banda, també dins de les classes altes, hi havia un altre sector que històricament s'havia enfrontat al poder establert. Partien de la idea que el caos és creador, es negaven a ser sotmesos a les normes dictades pels místics, i des de sempre havien estat considerats asocials i bastards de la seva pròpia classe. Els místics els consideraven molt perillosos i els tenien vigilats amb fórmules de poder de llibres com L'Horlà de Guy Maupassant.

S'anomenaven els llibreters perquè a través de fórmules poc lícites compraven i venien llibres que estaven fora del control de la Biblioteca. Els bibliotecaris censuradors perseguien aquest comerç il·lícit, però durant molts breis no havien pogut aturar-lo. Els llibreters s'enfrontaven al poder establert i pretenien canviar el seu signe. Els llibres que ells usaven i manipulaven sovint eren llibres prohibits pels Místics, com Cien años de soledad de Gabriel García Márquez o L'escollit  de Thomas Mann, per citar-ne un parell.

Dintre del grup dels llibreters hi havia també dos tipus: els llibreters pròpiament dits i els escribes. Els escribes eren els més valorats i temuts perquè podien copiar llibres. És a dir: havien après l'art de reproduir les fórmules de poder, les copiaven, les duplicaven. Així, els escribes feien que d'un exemplar poguessin haver diverses còpies que eren venudes i distribuïdes entre la gent del poble. Això no agradava als místics perquè els treia el control sobre l'accés del poble als llibres i també el monopoli de la Biblioteca sobre la totalitat dels llibres.

      Al contrari que els místics, els llibreters vivien en compenetració amb la classe inferior, i el seu poder, si bé l'obtenien, com els místics, de la seva capacitat per manipular el títols dels llibres, cal dir que també usaven la tecnologia i sobretot eren grans comerciants i industrials, que aportaven mercaderies, productes de primera necessitat i serveis a la resta de classes socials. No controlaven el poder polític, encara que els hagués agradat accedir-hi, però tenien un control econòmic molt gran.

      Exercien de contrapoder entre la gent del poble, i al contrari dels místics, els llibreters es barrejaven amb ells, convivint a la ciutat externa a la cúpula. Conformaven una societat col·lectiva on tot se socialitzava. Els llibreters actuaven com a dirigents socials i econòmics perquè tenien la capacitat d'exercir el poder i per tant havien de demostrar-ho. I per fer-ho havien de viure entre la seva gent: els lectors. Aquests, per una banda treballaven per a ells i els rendien homenatge, i per altra banda, el fet d'ostentar el poder obligava als llibreters a tenir-ne cura a nivell assistencial i de serveis socials.

      Era paradoxal, però, la barreja existent entre la riquesa i el poder econòmic dels llibreters, la seva capacitat per exercir el poder dels títols i l'ús de les tecnologies manuals, enfront de la pobresa de vegades extrema dels seus veïns, els lectors. Això creava dependència i rancúnia. Per tant us parlo d'una ciutat on convivien guetos de població amb cases d'un luxe extrem aixecades enmig de la brutícia, les deixalles, la misèria més tèrbola i les mancances  més brutals.

      Els llibreters es consideraven defensors de la classe baixa, que estava sota l'opressió dels místics. Però la classe baixa estava supeditada a treballar a les empreses dels llibreters, a comprar els seus productes i a rendir homenatge per tal de rebre els serveis assistencials bàsics. En realitat el poble tenia més problemes de convivència amb els llibreters, que a l'hora de la veritat eren els seus vertaders opressors, que no pas amb els místics, que al final i malgrat exercir el control polític, quedaven separats i allunyats dins la seva cúpula.

De com contem el pas del temps i altres mesures

   Des que el sol apareix i torna a aparèixer, a aquest temps, nosaltres l’anomenàvem un càptul. Un càptul es corresponia a 24 gines, una gina 60 pàgrafs i un pàgraf 60 linis. En l'actualitat hom sap que aquest noms provenien de terminologies dels antics. Dels llibres. Per exemple, el càptul tenia el seu origen en la paraula dels antics capítol referida a una part d’un llibre, o una gina es referia a una pàgina, terme també usat pels antics. Amb el temps i l’oblit, les paraules s’havien anat degradant i havien canviat el seu sentit fins a convertir-se en mesures de temps. Sobre aquest tema, si voleu ampliar la informació, també trobareu un annex amb més descripcions temporals.

            De l’evolució de l’idioma dels antics fins a l’iskandès parlat en l'època en què té lloc la nostra història, tenim altres casos. Per exemple els pèrgams i els gamins, termes que denominaven les nostres monedes i que, ara ho sabem, provenien de l'antic mot pergamí, que segons alguns estudiosos era un material a partir del qual els antics feien llibres. En algunes zones d’Iskander sovint també s’utilitzava el papir vermell del desert, la pasta de roca de vidre o la pols d’esquist, productes de luxe molt apreciats per les classes altes de les ciutats i que normalment als pobles, i sobretot als poblats informàtics, s’usaven com a moneda de canvi.
                      Un altre element important de les mesures, que com tot en el món d’Iskander es nomenava a partir de termes antics o de l’àmbit dels llibres, eren les distàncies. Per exemple una cosa podia estar tan sols a un llom de llibre, o bé ser tan llarga com una prestatgeria de biblioteca. Com ja he comentat abans, dins d'aquestes terminologies hi havia diferències, sobretot entre l’iskandès de la zona de Monserdà i el que es parlava a la zona marítima.

 De la nostra arquitectura

             A Iskander hi havia estils mols variats. La gran part de la planura de Zarakarta tenia una arquitectura similar a la de la seva capital, on el treball amb pedra grisa, grans voltes d’arc apuntat i torres amb petites finestres eren les principals característiques. Era una  estructura arquitectònica forta i amb grans estreps que suportaven els pesos de les enormes voltes. Junt amb la zona de Monserdà constituïen els estils més antics d’Iskander.

            La  principal ciutat de la zona del Monserdà era Timboutou, amb una biblioteca anomenada Llull. L’arquitectura d’aquesta regió era de grans fortificacions amb merlets i torres de guaita, perquè les muntanyes del Monserdà eren habitades per lleons i llops de muntanya, i tots els pobles i poblats, per petits que fossin, es trobaven fortificats. En realitat es tractava de ciutats petites situades a les muntanyes, però malgrat tot, la seva riquesa en minerals i sobretot l'esplèndida biblioteca Llull, convertí Timboutou en la capital d’Iskander durant molts vlums, fins que Zarakarta li prengué aquest privilegi.

            L'arquitectura de l’illa de Quimera, pel contrari, a l'igual que la de la zona marítima de Torredembarra, era molt més delicada, amb parets blanques, filigranes de ferro a totes les finestres d’amplis finestrals i amb marcs pintats de blau, amb cúpules en forma de ceba a totes les torres i cases altes. I sobretot, un tret distintiu, eren les grans terrasses, on els seus habitants aprofitaven la bonança del clima marítim per gaudir del sol i de les nits estrellades. Torredembarra construïa en vidre i ferro, amb unes estructures brillants i de formes desdibuixades, plenes de corbes i d'una bellesa exuberant.
I a la zona de les Muntanyes de Guimerà les construccions eren baixes i de  grans blocs de pedra, amb sostres de dues aigües que aguantaven amb facilitat les baixes temperatures del clima de muntanya i les nevades abundants. Els informàtics de l’altra banda de les muntanyes acostumaven a construir les cases excavades a la roca, per arrecerar-se del fred i el dur clima dels pics de Mont Calders, o bé feien cases d’adob i palla en els poblats més propers a les zones desèrtiques.

Extret d’Iskander, una història de lectors, de Dídac Drolo, Zarakarta, brei 3544