Estem obertes a totes les posibilitats, crítiques ferotges, ressenyes  o fins i tot idees per a una segona part d'Iskander.

Contacteu amb nosaltres aquí  i penjarem les vostres crítiques o idees en aquest espai.




Gemma Gelabert
He arribat al final del viatge, de la màgia, de l'aventura (gens ordinària), dels somnis, els desigs de fer créixer la lectura i la resta de gines, biblioteques i tures que em deixo d'Iskander!

Ja us vaig remarcar que la meva tardança no ha estat relacionada per res amb la manca d'interès que em proporcionava aquest viatge! sinó, més aviat penso jo, amb la meva particularitat de ser cul i ment inquieta, característica que m'extreu molt de temps..! (Per dedicar-lo a altres projectes i mogudes, però que en ocasions i èpoques em limita el temps a la lectura tranquil·la i pacient).

Vaig comprar-me el llibre a la primera presentació que vaig assistir, a la llibreria Ona, rodejada de molts altres relataires (com sempre), i en la qual la manera com l'introduíeu, les diapositives i imatges que començaven a endinsar-nos dins el seu món, etc. em van captivar creant una atmosfera diferent. Les tenia totes per a ser una bona aventura!

Em sembla que tenia algun llibre pendent d'acabar, i aquella època començava a disposar de poc temps per dedicar-li a la lectura per plaer. Així que no el començava fins uns mesos més tard. Però arribà el "parón" bèstia, i va quedar aparcat, sense estar-ne conforma, a la tauleta de nit, on el recuperava els vespres que tenia menys son però que acabava vençuda tot i així i no m'agraden les lectures entrecallades d'aquests moments de son.

però, la intriga continuava

i l'estada a Astúries de l'abril sí que em va permetre dedicar-li cada nit a un dels capítols. Va permetre'm endinsar-me completament a la història, al món d'Iskander. Des del primer moment, el personatge del Dídac va encantar-me, amb la seva facilitat per fer somriure, per ensortir-se'n dels problemes, de les traves; un vailet espavilat (vaig sentir-me'n un xic identificada, pel seu caire aventurer, mogut i actiu).

La creació de les diferents poblacions em transportava al Senyor dels anells, la caravana a "El médico", i potser la màgia al mític "Potter"; però en pocs linis quedava clar que la particularitat del llibre era evident, no podia comparar-se, especialment per la originalitat de creació d'un llenguatge i vocabulari únics, d'un objectiu principal com el de la recuperació de la lectura (i el de motivar a ella, com a objectiu extern a la història fictícia).
Un excel·lent projecte al cap i a la fi, que no es limita a endinsar-te en un món divertit, engrescador i sorprenent a cada gina (ai, pàgina!); sinó que té una finalitat molt més allà: en una societat on anem amb presses, on les pantalles i xarxes han acomodat moltes masses, etc. l'esforç i la lectura han passat pàgina en moltes bandes; i no ens ho podem permetre! És una magnífica tasca, i que ara engegueu el projecte a les escoles penso que és excel·lent i de molt agrair.

Realment penso que esteu fent una feina genial i amb molts resultats. Us felicito de veritat, i tot i arribar amb retard, ha estat un plaer compartir el viatge amb la vostra creació.

Felicitats, també per la idea de la metodologia d'escriure'l, un llibre a quatre mans no es veu cada dia! (de fet, que jo recordi, no n'havia sentit a parlar abans! A part dels petits projectes forumaires, és clar!). Ho trobo increïble, de debò.

Un petonàs a les duueeees!

i seguim viatjant! i estem en contacte,
Gemma

Laura Gonzàlez Ortensi

Carme Torras
Per aquells que volgueu conèixer més coses d'aquesta escriptora, consulteu el seu
Racó Literari

Just ara acabo la lectura d'Iskander. Si a estones he trobat
que el ritme baixava, el final és un crescendo ben aconseguit, i l'epíleg
 un magnífic fermall de la novel·la.

Iskander és un llibre que fa rumiar, perquè, des que el vaig
acabar m'ha seguit voltant pel cap. El missatge de fons és molt bo i
potent.

 

En conjunt, l'he trobat un llibre molt cerebral. M'explico. Això que els llibres siguin la mesura de totes les coses (unitats de temps, d'espai en termes de lloms, frases fetes) converteix la novel·la en una mena de laberint per al lector, en un enigma que cal esbrinar constantment.

D'una banda és un joc mental engrescador, però de l'altra estableix un codi que
fa que al lector li costi d'immergir-se en la trama, perquè
d'alguna manera l'obliga a "traduir" i això estableix una distància que
cal salvar.

En aquesta línia, he trobat perdedor que els personatges tinguessin dos
noms i en els diàlegs us hi referíssiu indistintament usant un i l'altre.

I un detall que he trobat curiós: només tres personatges (i tots dones)
han merescut l'honor de donat títol a un capítol... feminisme encobert...
o descobert?

Expressions com "més llest que una enciclopèdia", "àgil com un llibre de
butxaca", "més totxo que una fe de errates" o "amb els ulls oberts com
majúscules", em sembla que me les faré pròpies i les utilitzaré a partir
d'ara. En això de crear unes expressions i un vocabulari nous, m'ha recordat "El
déu de les petites coses", un llibre que em va captivar.

Hom es pot preguntar si  heu llegit tots els llibres que surten a Iskander?
Perquè m'he quedat impressionada de la quantitat de títols que esmenteu
(entre ells, propaganda gens subliminal)  i també m'han meravellat les
cites, adequadíssimes i precioses! Em pregunto quantes "picades d'ullet" al lector se'm deuen haver  escapat...

Mandalf

M’he llegit Iskander evitant les presses. No volia menjar-me el pastís d’un mos i em vaig proposar llegir-ho capítol a capítol, càptul a càptul. Així el pastís m’ha durat un mes. Us ho aconsello, perquè és d’aquells llibres que no t’agrada que s’acabin.
Iskander és un compost de fantasia, aventura i intriga diria que per aquest ordre. O sigui un pastís de crema i nata amb llimadures de xocolata per sobre...mmmmm... dels que m’agraden, que en això tothom té els seus gustos.
El llibre aviat t’atreu cap el seu terreny i fa que voli la imaginació, t’abstrau del món real i vas a petar a un lloc on els llibres tenen una altre significat. Amb gran riquesa de personatges i vocabulari. M’han agradat les expressions creades a partir d’aquest nou vocabulari, són enginyoses i amb el seu toc d’humor que sempre s’agraeix. Iskander és original i amb creativitat, manté l’atenció i fa que desitgis continuar llegint, tirar endavant. Això diu molt d’un llibre.
Va, per posar-hi alguna pega, m’ha costat una mica entrar en el vocabulari iskandès, he hagut d’anar pàgines enrere per buscar els significats de la mètrica temporal que utilitzen. Però jo ja sóc grandet, eh. Potser és més qüestió de la bèstia que del que hi ha a la sàrria.
I la cirereta del pastís no ens la menjarem d’entrada, la guardarem pel final, clar. Per què, quin és el llibre que pot ser Únic, diferent als altres? Va, us donaré unes pistes, encara que les autores potser em faran vudú:
- El Kamasutra
- La Constitución Española
- Cóm construir el teu propi hivernacle

Au, a llegir-lo si ho voleu saber i que us aprofiti el pastís.

La continuació lògica de la història podria ser el procés d’aprenentatge de la lectura a Iskander, i l’escriptura. O al menys el seu intent. Segurament l’epíleg ja defineix una mica la continuació ja que marca els trets principals del que va passar després. Però com que tot es pot manipular en literatura, pot seguir-se per diversos camins. Està clar que hi haurà lluites de poder per apropiar-se del dret a ensenyar a llegir, o a amagar-ho per part dels místics. Segur que ja s’han quedat sense tot el poder? Potser l’escena darrera dels triunvirs que es queden sense poders ha estat només una sacsejada produïda per l’inici de lectura del Dídac, un instant de confusió i després s’han recuperat. Potser el que passa és que quan es llegeixi un llibre, el seu títol deixa de tenir poder, un a un. O potser no el van perdre els que estaven folrats. Possiblement les lluites es generalitzin. La continuació promet molt, té varies vessants i s’hi poden incloure personatges nous. Potser podrien trobar una màquina d’escriure, un llibre de cal•ligrafia...
O un cop sembla que estigui tot calmat i es comencen a recuperar els coneixements apareix algun místic amb un llibre poderós que tenia guardat sota un llac...


Eloi Puig
Iskander, un viatge a la màgia dels llibres

Fa uns mesos llegia el primer volum de la sèrie de Thursday next de l’autor Jasper Fforde: Un llibre narrat en clau humorística –relatat com una ucronia fantàstica- sobre un món que vivia pels llibres i per la literatura, fins al punt que fins i tot alguns protagonistes podien canviar el final d’alguns clàssics introduint-se en les novel.les. El llibre que tenim a les mans me l’ha recordat vivament, no per les trames argumentals – que no tenen res a veure- si no per que tant el Fforde que va escriure El caso Jane Eyre com l’Alícia Gili i la Sílvia Romero que han creat a Iskander ens aboquen tota la seva passió per la literatura i pels llibres. Cal afegir, que ambdues autores es van conèixer arran d’una novel.la que també promou l’afecte i la passió pels llibres: el clàssic Fahrenheit 451

El nostre món tal com el coneixem ha mort. Les civilitzacions de la Terra s’han extingit, el coneixement s’ha perdut i la nostra memòria col.lectiva s’ha esvaït en el temps. En un futur llunyà el país d’Iskander sobreviu sota un nou sistema polític basat en l’únic referent del nostre present que ha perdurat durant aquests segles de barbàrie: Els llibres. El problema recau però en que a Iskander ningú sap llegir ni escriure.

Iskander és un país indeterminat encara que alguns topònims –per no parlar de certs cognoms i jocs de paraules- el situarien clarament en l’actual territori català. Existeixen dues castes diferenciades en aquest país: Els místics, capaços de manipular màgicament els títols dels llibres de forma que poden invocar un efecte sobre la realitat provinent del contingut del llibre i els quals es subdivideixen en diferents jerarquies segons el poder polític que posseeixen (triunvirs, bibliotecaris, llibreters…), i trobem també als lectors, els quals representen a la gran majoria de la gent corrent que no saben invocar la màgia dels llibres i que viuen servint als místics.

Però la situació no és tan simple: Existeixen també uns grups anomenats agnòstics on des de l’ombra del terrorisme treballen per arrabassar el poder als místics i també trobem a una comunitat d’exiliats que després de segles vagarejant pels límits desèrtics d’Iskander han après a controlar part de l’antiga tecnologia humana: Són els informàtics- també anomenats cyborgs-, capaços de connectar-se a xarxes neuronals per accedir a tot tipus d’informació, posseïdors d’implants mecànics que els fan més perfectes i en definitiva salvaguardants de la poca ciència de la humanitat que ha quedat enterrada després d’una guerra autodestructiva.

Aquests són els principals jugadors de la partida. I les autores els proposen un objectiu comú: trobar el Llibre Únic, un llibre que segons la llegenda donarà la possibilitat de fer lliures a la gent doncs els ensenyarà a llegir i a escriure. Aquesta fita, aquest premi, és perseguit per totes les faccions, òbviament per interessos diferents: uns per continuar controlant el país, els altres per retrobar la llibertat.

Un plantejament certament original que a més està escrit amb soltesa i amb bones maneres. L’estil de les autores és fresc i et fa sentir còmode en la lectura. Les autores també incorporen noves paraules derivades de la passió pels llibres –per exemple les mesures de temps- i sobretot molts refranys populars expressats també sota aquesta obsessió per la literatura o la tecnologia –depenent qui els digui, si místics o cyborgs- que donen un aire diferent a la novel.la – tot i que a vegades se n’abusa-.

No notes en cap moment quina part ha escrit cada autora, cosa que evidencia que s’han entès a la perfecció en com abordar la novel.la. Potser en la part argumental no hi ha hagut tanta fluïdesa. M’explico: La trama gira òbviament a la recerca desesperada del Llibre Únic però l’argument a mesura que avança en la seva part central es torna dispers en alguns aspectes, no es centra i hom té la sensació que hi ha massa personatges innecessaris, massa conspiracions i una indeterminació en la trama.

Per altra banda a la novel.la li manca una mica de profunditat a l’hora d’explicar com funciona la màgia dels títols dels llibres: Quan es realitza una invocació per part dels místics quina part del contingut del llibre es manifesta? Com ho poden saber els místics si no coneixen el què diuen les pàgines interiors? El que al començament resulta enriquidor per intentar endevinar què passarà a l’invocar cert títol – com a nota curiosa diré que s’invoca el mateix Necronomicon-, a la llarga es torna en contra del mateix argument doncs hom té la sensació de que l’efecte deux ex machina plana continuament sobre l’obra, o dit d’altra manera, les autores poden treure un títol en qualsevol moment que arregli la situació. I això també pot aplicar-se a certs artefactes dels cyborg-.

Pel que fa als informàtics-cybors també es troba a faltar una major profunditat en la seva cultura. Són capaços d’accedir a tot tipus d’informació però no s’especifica on és la font informàtica d’aquest coneixement – a més resulta difícil de creure que aquesta font no aporti els coneixements bàsics per aprendre a llegir-. És una llàstima que no s’hagi explotat més aquesta vessant de la història. Un fet curiós és que els cyborgs són els que salvaguarden el saber humà i en canvi els místics es serveixen de la màgia per realitzar qualsevol feina de forma que han oblidat com realitzar les tasques més bàsiques –això m’ha fet recordar la novel.la La Mutació sentimental- on aquesta malaltissa dependència dels humans provenia de la tecnologia, el cas contrari doncs-.

Els personatges en general estan ben treballats, sobretot els protagonistes, el bibliotecari Altafulla, o al repel·lent Myriam, però també trobem exemples del contrari: Hi ha algun personatge que no acabes d’entendre perquè hi és – com és el cas de Karim- doncs té un paper no només secundari si no també poc interessant i innecessari. Tampoc la presència dels agnòstics resulta un valor afegit com no sigui que serveixen com a excusa per fer tot un al.legat contra el terrorisme. Les autores han esculpit de forma lenta però constant el caràcter dels personatges fins a completar-los. Cert que alguns ens semblen una mica estereotipats però això no treu qualitat a la novel.la. La relació entre ells ja és una altra cosa: El complexe sistema político-social d’Iskander no acaba de funcionar a la novel.la i les relacions tan jerarquitzades no sempre resten clares. Els múltiples enganys i jugades a dues bandes acaben per confondre el lector fins al punt que no entens què han tramat alguns personatges. Això resent una mica la plàcida lectura que les autores ens ofereixen. Perquè una cosa és que argumentalment la novel.la s’espatlli en alguns moments però el pols narratiu de les autores es manté constant en tota l’obra.

Ens hem de quedar doncs amb una agradable novel.la fantàstica, original i ben narrada a quatre mans, que segueix una idea bàsica com és –cito textualment- que “la lectura ens farà lliures”. De fet, el missatge implícit de les autores és que la manca de lectura i per tant de coneixement porta irremeiablement a la barbàrie. Una novel·la doncs que té una fita important: Declarar la lectura com el principal camí per arribar al coneixement, per establir una cultura i per en definitiva poder avançar cap al futur.

Eloi Puig, 28/01/09

Ressenya de Carlos Castro

Alicia Gili y Silvia Romero presentan “Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres”, una novela fantástica que se aleja de los clásicos del género. Aquí se nos muestra un mundo postapocalíptico en el que cualquier tipo de conocimiento no es mas que un recuerdo de lo que un día poseyó la humanidad. Los libreros, no saben leer y mucho menos escribir. Los técnicos (o tecnólogos) serían incapaces de explicar porqué un disco duro se conecta así o porqué la conexión no funciona bien, pero saben como se conecta. En definitiva, estamos en un mundo en el que nadie sabe porqué pasan las cosas, pero todos aceptan que las cosas son así. Aunque, tal vez “todos” sea un término demasiado extenso.

Así, las autoras nos sumergen en una aventura fascinante. Reconquistar los conocimientos perdidos, ya que, como muy bien nos explican, siempre se puede crear algo nuevo. Pero lo que se ha perdido, perdido se quedará.

¿Cómo recuperar esos conocimientos? Seguramente, cada uno de nosotros estará pensando ya en una fórmula mágica. Pero, a pesar de que en Iskander la magia exista, y emane de los libros, probablemente la magia más fuerte sea la más sencilla, probablemente por eso ellas han usado grandes dotes de sencillez en su receta. Después de todo, derrotar al desconocimiento nunca ha necesitado de batallas míticas o héroes legendarios, tan sólo necesita de gente que quiera derrotarlo, cosa que tal vez no requiera mucho valor, pero sí mucho empeño ¿O acaso el auténtico valor surge de ahí?

Ressenya David Alcoy

 

Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres, pot esdevenir una agradable sorpresa per als lectors. D’un temps ençà preval la noció de literatura “de gènere” com una mena de subliteratura, i en especial la fantàstica. Però en aquesta novel·la hi trobareu acció, emoció, i un rerafons polític i social força interessant.

 

Iskander s’allunya dels referents més consagrats per oferir molta fantasia i heroisme. De la mateixa manera que desmenteix la idea que no s’escriu fantasia de qualitat en català i que aquesta no interessa a ningú. Iskander defuig dracs, nans i elfs per presentar-vos cyborgs, ordinadors i el poder dels llibres. Esquiva amb mestria bruixes i espases per mostrar una societat amb molta tecnologia i amb la increïble màgia del poder dels llibres, veritables coprotagonistes de la novel·la.

 

Entrareu dins un món postapocalíptic diferent on qualsevol tipus de coneixement no és més que un lleu vestigi d’allò que posseí la humanitat. Els llibreters no saben llegir i encara menys escriure. Els tecnòlegs ignoren el funcionament bàsic d’un disc dur i en canvi saben connectar-lo. En definitiva, ningú no coneix exactament el perquè de les coses.

 

Amb aquest punt de partida les autores ens submergeixen en una de les aventures més fascinants de la humanitat: reconquerir els coneixements. Com? Mitjançant l’amor? A través de la perseverança i el treball? Potser el que importa és fer el camí, perquè l’aventura del saber és l’aventura de tots, i el desconeixement és l’autèntic enemic.