Diuen que és bo el que es fa esperar!!!! No us perdeu el mega crak de les presentacions, el nostre estimat  Ferran que sense desmereixer a la resta de companys que ens han acompanyat tots aquests mesos, li hem de donar l'oscar a la Megapresentació. Gràcies Ferran!

Bon vespre a tothom.

 

Tot i que ja suposo que us n’haureu adonat, per un si de cas, deixeu-me que us digui que jo no hauria d’estar pas ara aquí parlant, sinó, que hauria de ser aquí baix, assegut, callat i escoltant. Però, com que un no sap dir mai que no, i menys encara quan és a segons qui, doncs, ja ho veieu, tot fent equip, enlloc de a baix estic a dalt, i enlloc de callat estic parlant. Això, sí, amb molta il·lusió. Per a mi és tot un plaer poder participar en aquesta presentació. Senyores, gràcies.

 

I ara anem per feina. Intentaré fer-vos cinc cèntims del llibre en qüestió.

 

I què dir D’ISKANDER Un viatge a la màgia dels llibres?

 

Doncs, que és un molt bon llibre, i que us en recomano del tot la seva lectura.

 

 

I per a què aquesta lectura, si hi cap, encara us sigui més amena del que ja de per si a nosaltres ens ha estat, ara la Paula, us repartirà uns punts de llibre.

 

[...]

 

Bé, sabeu que passa? Que el que tenim aquí al davant és un llibre de fantasia. I com que no té res a envejar a qualsevol altre dels reconeguts del gènere, també té el seu llenguatge propi. Vocabulari i expressions ISKANDESES, ens acompanyaran durant tota la seva lectura. Per a els més inquiets, i amb aspiracions a aconseguir una llicenciatura en filologia ISKANDESSA, s’ha posat a la seva disposició una pàgina web on podran aprofundir tot el que vulguin. Per a la resta, aquest petit resum que us hem repartit, serà un bon company de viatge.

 

Ara tampoc se m’espanti el personal, eh! que ISKANDER Un viatge a la màgia dels llibres, es pot llegir perfectament sense tirar de pàgina web ni de diccionari en forma de punt de llibre. De fet, totes les seves expressions, dins del context, no només s’entenen perfectament, sinó que a més, ens provocaran un petit somriure. I per a què veieu que no us enganyo, vagin uns exemples:

 

Estar a menys d'un full de distància: Estar molt a prop.

Afegir més pàgines al llibre: Afegir més llenya al foc.

Càstig enciclopèdic: Càstig dur, exemplar.

Cosir la boca com el llom d'un llibre antic: Fer tancar la boca.

Ser més curt que una edició de butxaca: Ser babau.

 

Segueixo?

 

De veritat, jo ja em quedaria aquí. Perquè el que millor podeu fer és prendre’l. Com si d’un medicament es tractés. Unes quantes pàgines cada quan us vingui de gust fins a acabar-ne el contingut. Llavors, ja fet el tractament, uns haureu rejovenit, d’altres haureu crescut, uns quants haureu madurat, molts els ànims haureu revifat, i per damunt de tot, tots haureu gaudit d’uns excel·lents moments de lectura.

 

Us he fet aquest símil del medicament, perquè després d’haver llegit el llibre, en pensar a qui anava dirigit, el primer que em va venir al cap va ser aquella frase que tants cops haureu llegit en els prospectes i que diu: “antibiotico de amplio espectro” i que jo sempre he interpretat com “allò” que ho deu curar tot i a tots. Perquè aquest llibre, per la gran qualitat dels seus principis actius i la cura que han tingut les autores en mesurar-los i barrejar-los, resulta ser un llibre indicat per a gairebé totes les edats. Des de l’adolescència fins a la vellesa. Evidentment els efectes seran diferents segons els trams, però, sempre del tot saludables.

 

Acabo de referir-me a un aspecte important del llibre, al que vaig arribar en acabar-lo. I com que m’agrada marejar la perdiu, ara salto i me’n vaig de ple al començament.

 

Si parléssim de llibres tècnics fins i tot seria força habitual. Ara bé, tractant-se d’una novel·la, no sé a vosaltres, però, pel que fa a mi, no n’és massa d’habitual tenir-ne una entre les mans que vingui signada amb coautoria. Per tant, endinsar-me entre les seves pàgines, em va suggerir dues coses: La primera, que a la que pogués ­–i això serà avui– els hi hauria de preguntar a les autores: quant de fàcil o difícil va estar conjuntar les seves capacitats creatives? La segona, va ser fer-me a mi mateix una aposta, que malauradament vaig perdre. Coneixent-les com les conec a les dues, vaig començar la lectura del tot convençut que sabria destriar quins trossos eren d’una i quins de l’altra. L’harmonia d’estil és tal, que em va ser del tot impossible.

 

El llibre, si en tenir-lo a les mans l’acaronem una mica i n’airegem els seus fulls,  de seguida ens adonarem de què té una mida manejable, una enquadernació correcta, un cos de lletra suficient que ens permetrà llegir-lo sense forçar la vista, i un disseny de portada, amb una il·lustració que sense ser gens cridanera, ens convida a vista d’ocell a encetar viatge . I em refereixo a aquests aspectes, perquè si bé l’important és el contingut, un continent acurat sempre s’agraeix.

 

I precisament, entrant en matèria de contingut, us en faré unes quantes pinzellades sense ordre ni concert.

 

316 pàgines en total (presentacions, índex i demés informació editorial incloses). 297 de novel·la efectiva que transcorre durant 30 capítols més un epíleg. I no us torneu a espantar, que en quant a dades ja ho deixo aquí. Les lletres ­–o els caràcters, com vulgueu– no les he contades.

 

Personalment, a mi el llibre em va atrapar del tot en el seu 3r capítol. L’aparició en escena de l’Ecbatana, paper que a la pel·lícula interpretarà la Gemma Vilaracau, va ser definitiu [ ]­ –i ara em disculpareu que no entri en detalls de què és el que em va encisar d’ella. Quan llegiu el llibre, de seguida us n’adonareu.

 

Al començament de cada capítol –qual si fos aquell sorbet que en els bons restaurants ens ofereixen entre plat i plat a fi de preparar-nos el paladar cap a un nou esclat de sabors–, les autores ens obsequien amb unes molt ben escollides cites de diferents autors i totes referides als llibres. De totes elles, m’agradaria destacar-ne especialment una. Capítol 9, és d’André Gide, i diu: Davant d’alguns llibres, hi ha qui es pregunta: qui els llegirà? I davant d’algunes persones hi ha qui es pregunta: què deuen llegir? Al final, llibres i persones es troben.

 

Llibres i persones. D’això va el llibre. D’una societat que ha perdut la capacitat d’escriure, de llegir i, el que és pitjor, de comprendre el contingut dels llibres. Però, on tot i sent així, les classes dominants, ho són gràcies al poder que els donen els propis llibres, en invocar-ne els seus títols.

 

I de títols de llibres, sempre acompanyats dels corresponents autors, en surten un fotimer. Penseu que de fet, l’acció se centra bàsicament en un viatge a la màgia dels llibres. Un viatge que entroncarà a tots els protagonistes en un mateix doble objectiu: La recerca del llibre únic, i de qui serà l’escollit que amb ell, canviarà el curs de la història.

 

Moltes de les situacions que es donen en aquesta fantasiosa historia del futur, s’emmirallen –això sí, fent us d’una subtil ironia– en d’altres del nostre conegut passat i present. I com que ja us he dit que us en faria unes pinzellades sense ordre ni concert, doncs, us en recomano concretament una. El moment en què l’Ecbatana, l’Arquimedes i la Myriam, aconsegueixen escapolir-se dels censuradors gràcies a la cova que la llibretera, invoca servint-se del títol “Alí Babà i els quaranta lladres, d’anònim”, tot clausurant-ne la seva entrada amb el “Príncep de la boira, de Carlos Ruiz Zafón”. [] En sortir-ne i aparèixer el Mungo, aquest li dóna al mestre Arquimedes una lliçó de coneixements de lleis i de la interpretació i us que els governants en fan d’elles, que estic del tot convençut identificareu. Pàgines 138 a 141.

 

Cinc cèntims? Us en llegiré uns paràgrafs d’aquesta escena en qüestió:

 

< l e c t u r a >

 

Per cert, i seguint aquest mateix fil de similituds entre futur i passat, els hi deixaré –amb un somriure– una altra pregunta a l’aire per després a les autores: A els tres capitostos dels agnòstics, també els hi hem d’aplicar allò de què “qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència”?

 

Definitivament, ens trobem davant d’un llibre que ens explica una història de ciència ficció amb un molt bon ritme, captant i mantenint (sobretot després de l’aparició en escena de l’Ecbatana) l’atenció del lector fins al final. En el que també es fa una profunda reflexió sobre la nostra societat actual. I tot això, ho usant d’una forma molt divertida i imaginativa, la literatura com a vareta màgica. I encara més, ho fa sense por, com ho demostra el fet de què, tractant-se tot plegat d’un llibre que parla de llibres, les autores han tingut la valentia en un dels seus passatges, de criticar sense embuts a una gran cadena de distribució, en ares a defensar la dignitat d’una professió: la dels llibreters.

 

I aquí acabaré. Sí, ja ho veieu, sense explicar-vos ben bé de què va. De la mateixa manera que tampoc no preguntaré a les autores quins mètodes han seguit per acabar escrivint el que han escrit, doncs, si bé les seves respostes sadollarien la meva curiositat, també malmetrien la màgia que en passar cada pàgina, envolta al lector.

 

Llegiu-lo, us agradarà.  

 

Gràcies.