Vull agrair  a la Silvia Romero el temps emprat en localitzar-me ja que no ens coneixíem pas de res fins el dia que ella es va posar en contacte amb mi per telèfon.

Recordo perfectament la seva telefonada.

Amb una veu clara i decidida, ara la podreu escoltar, em va dir que juntament amb l’Alícia Gili  havien publicat una novel·la que era guanyadora del premi ciutat de Lleida 2006 i que s’anomenava ISKANDER.

 

Em va explicar que era una novel.la fantàstica, i que l’havien escrita entre totes dues. I aleshores em va dir que farien una presentació a Manresa i si la podria presentar jo, aquí, a la Parcir.

 

De primer em vaig quedar parada.

De seguida li vaig demanar que com havia aconseguit el meu telèfon i em va dir que a través d’una amiga seva: la Xús, i que a la Xús li va donar Jordi Estrada del club de lectura del Casino.

 

 Ràpidament em vaig posar a pensar, talment com fan els ordinadors, per tant vaig connectar el  meu propi disc dur per tal encaixar situacions i moments, però de seguida se’m va encallar. Se’m va encallar just en el moment que em va dir:

 

És una novel.la fantàstica.

¿I sabeu allò que fan els ordinadors quan topen amb algun programa que els impedeix de tirar endavant? Doncs ben igual li passava al meu disc dur del cervell.

Topava amb la frase: és una novel·la Fantàstica.

 

I també em va passar com en els ordinadors quan és pengen: que surt aquella pantalla blava d’error i que tot seguit es reenicia.

 

doncs a mi ben igual:

Em vaig penjar.  I  em sembla que la Silvia m’ho va notar, aquestes coses sempre es noten, i  la meva pantalla de color blau i de lletres blanques deia:

 

Pilar,  a tu no t’agrada aquest estil.

 

De totes maneres vaig reeiniciar el pc sense problemes, i li vaig demanar de seguida a la Sílvia que m’agradaria de tenir ben aviat la novel.la per llegir-la.

I he de dir que al cap d’una setmana ja la tenia a casa.

 

I la vaig començar a llegir. I vinga llegir...

 

 

Perquè  us ho explico d’aquesta manera? Doncs suposo perquè  se m ‘ha encomanat del llibre.

La lectura té això. Que és com una malaltia infecciosa i també s’encomana.

 

No ho hauria imaginat mai, però em va fascinar.

 

I aquí estic presentant la novel.la.

Una novel.la que sens presenta en el marc geogràfic d’ ISKANDER.

En realitat és cap a Torredembarra.

On hi ha ciutats Delta, ciutats Gamma, poblats informàtics, biblioteques, com la biblioteca Àrcadia i altres, moltes bliblioteques, llibreters, Místics, informàtics, molts informàtics, -per això estic així!!-

i resulta que la història consisteix en la recerca d’ UN LLIBRE ÚNIC.

 

ISKANDER ÉS UN PAÍS ON S’HA PERDUT LA CAPACITAT DE LECTURA I AQUEST LLIBRE ÚNIC ELS FARÀ RETORNAR LA CAPACITAT DE LLEGIR.

 

Però avia’m, en un moment donat de la lectura em vaig dir:

¿no és cert que ara i avui, els humans, tots plegats no cerquem més o menys el mateix?

No serà un llibre únic, però segur que cerquem alguna cosa única ...

¿I no és cert que en aquesta cosa única que el humans cerquem també  intervenen el poder  i el prestigi...? ¿ i el passat, el present i el futur?

 

 

A Iskander els uns tenen el poder; els altres, tenen el prestigi, i sempre juguen amb aquesta  dualitat. I també juguen amb el passat històric, el present, i el futur.

Es aquí on els protagonistes  evoquen els títols dels llibres, molts llibres, des de Crim i Castig de Dostoievki, La Celestina, Ànima mesquina, de la mateixa Silvia Romero, Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders, La Bíblia , L’Odissea , El Lector de l’advocat alemany, a innombrables llibres que les autores  utilitzen per  mesclar  la realitat de la trama, amb la ficció fantàstica  dels seus autors on tothom n’és protagonista.

 

T’endinses a Iskander amb la mateixa màgia de paraules que utilitzen elles per descriure un món d’intercanvi de saviesa literària. Un món on els protagonistes són els lectors: els lectors de fantasia, els de ficció, i els reals.

I jo em demano:¿ existeix la realitat?

Aquest és un llibre on tot queda molt ben lligat, fins i tot l’escriptura de les pròpies autores,  que certament costa molt de distingir quan escriu la Silvia, o bé quan escriu l’Al.licia. La narració queda entrellaçada de tal manera que totes dues semblen una.

Ús llegiré :

Aquesta història parla, principalment, dels lectors. N'hi ha que parlen d’abans i n'hi ha que parlen de després, però aquesta és l'única història que explica el moment just en què els lectors vam prendre consciència de qui érem. I jo ho vaig veure.

Quan vaig començar amb aquesta narració encara era un relataire novell, així que em permetreu rememorar les velles tradicions orals del meu mestre i copiar les estructures dels vells llibres dels antics.

Aviso, però, que no sóc ni un gran descriptor ni tampoc un gran dibuixant. Només pretenc deixar constància d’aquells dies del Gran canvi.

Però abans de poder dir el que va passar després, cal que expliqui què era abans.

Iskander, o com l’anomenen els més vells, Iskandar, és un país petit. Si hi ha gent més enllà de les nostres fronteres, ho desconeixem. Els informàtics diuen que ells hi han arribat, però és que ells són d’ànima viatgera. En canvi la resta d'iskandesos, en general, no som gaire atrevits i al llarg dels breis no són molts els que hem creuat les pròpies fronteres, malgrat jo pugui dir que conec allò que hi ha més enllà de la Serralada de Guimerà. Però aquesta és una altra història i no és ara el moment de parlar-ne. Si em permeteu, primer us explicaré qui som nosaltres. O millor dit: qui érem, nosaltres.

Extret d’Iskander, una història de lectors, de Dídac Drolo, Zarakarta, brei 3544

.................................................

............................................

¿Qui el va escriure aquest tros? Ja ens explicareu com ho heu fet.

 

¿És una novel.la de bons i de dolents?

 

Bé això ja us ho explicaran elles, que  no voldria pas traspassar la línia  prohibida... Déu me’n guardi...!

Que si saben que jo, avui per avui, a lo millor encara conservo el poder d’evocar títols... imagineu!!!!

 

Bé, ara no sabeu què vol dir “conservar el poder d’evocar títols”, però si llegiu Iskander ho sabreu.

 

Ja per finalitzar dir que amb tantes incògnites, potser que ara siguin elles qui prenguin la paraula,  i ens ho expliquin,  sobretot que ens expliquin com ho han fet per escriure aquesta novel.la que ha estat guanyadora del premi ciutat de Lleida.

 

Just ahir, vaig llegir una notícia que la russa Yecaterina     Voschinina  una dona de 100 a, els va complir divendres. i que es comunica en un bloc per internet amb gent de tot el món.  I que per ella escriure literatura fantàstica li ha proporcionat el plaer més gran que mai hauria imaginat d’obtenir. El primer llibre el va publicar als 79 a.